Aprenentatge en xarxa

L'aprenentatge en xarxa és aquell que es produeix en el marc d'un entramat de vincle socials tecnològicament mitjans. Per aquesta raó, quan l'entramat es troba orientat a la construcció col·laborativa de coneixement, s'anomena "xarxa d'aprenentatge".[1] És a dir, es tracta d'una forma d'aprendre que es produeix quan les tecnologies de la informació i la comunicació són utilitzades per promoure connexions entre individus que comparteixen una situació d'aprenentatge: d'aquesta manera, els estudiants es relacionen entre si, amb els seus tutors o docents i / o amb la comunitat d'aprenentatge i els seus recursos.[2] En conseqüència, es considera "xarxes d'aprenentatge" a les comunitats que se sostenen a través d'entorns generats per tecnologia que ajuden els participants a desenvolupar les seves competències col·laborant en compartir informació,[3] per la qual cosa s'entén que les xarxes d'aprenentatge estan conformades per persones que comparteixen un interès específic com a node puntual d'interacció, buscant enriquir l'experiència d'aprenentatge tant en contextos d'educació formals (institucions i organitzacions) com en altres àmbits no formals (entre d'altres exemples, xarxes de consulta i de col·laboració espontània).

Per a alguns autors, l'aprenentatge en xarxa no té cap sentit si no es valora l'aprenentatge a través de la cooperació, la col·laboració, el diàleg i / o la participació en una comunitat [4] perquè assumeixen que l'aprenentatge en general i l'aprenentatge en xarxa, en particular, és un fet social que es potencia a partir les possibilitats facilitades per les tecnologies de la informació i la comunicació.

Antecedents del concepte

Estació de Weybourne Station & Yard

Les esteses ferroviaris inspiren les primeres teories sobre xarxes.

Les teories de xarxes i de l'aprenentatge en xarxa es remunten al segle xix quan es consideraven les implicacions de les infraestructures en xarxa com les del telègraf i el ferrocarril.[5]

En els anys 70 el terme és reprès per l'obra crítica de Ivan Illich Desescolarització de la Societat. Més recentment, el concepte es torna a significar a partir de la massificació dels mitjans de comunicació interactius que es van desenvolupar a través d'Internet.

Dècada del 70

En 1971 Ivan Illich va imaginar a les xarxes d'aprenentatge com una forma d'aprenentatge que podia respondre les necessitats d'aquell llavors, assenyalant que si bé la paraula Xarxa solia utilitzar-se per referir a canals reservats per a la circulació de cert material seleccionat per altres (per a l'adoctrinament, la instrucció o l'entreteniment) també podia ser utilitzat per descriure xarxes com les de les línies telefòniques o del servei de correu postal, que eren xarxes accessibles per a totes les persones que necessitessin comunicar-se amb altres. A falta d'un terme millor per descriure una xarxa d'aquest tipus, i alliberar-la de tota connotació negativa, utilitzarà el terme xarxa educativa.[6]

Ja en aquesta dècada, l'Institut per al Futur a Menlo Park (Califòrnia), va experimentar amb pràctiques d'aprenentatge en xarxa basades en conferències per ordinador intervingudes per Internet.[7] Molt aviat Hiltz i Turoff, dos pioners en l'ús d'Internet amb propòsits educatius, van publicar l'experiència i la van vincular directament amb les seves possibilitats educatives.[8]

Dècada del 80

A finals dels 80 el Dr. Charles A. FIndely va liderar un projecte de col·laboració en una xarxa d'aprenentatge al Digital Equipment Corporation a la costa est dels Estats Units.[9] El projecte va dur a terme l'anàlisi de tendències i el desenvolupament de propototipos per a entorns d'aprenentatge col·laboratiu, la qual cosa va conformar un punt de partida per a la posterior investigació i desenvolupament del que van denominar xarxa d'aprenentatge col·laboratiu ('collaborative networked learning', CNL) [10] i treball d'aprenentatge col·laboratiu ('collaborative learning-work', CLW).[11]

Més endavant, la idea que Internet podria millorar les oportunitats per a l'aprenentatge a través del desenvolupament de xarxes va ser considerada per diversos autors a finals dels anys 80 i principis de la dècada del 90. Es suggeria en aquells dies que els estudiants haurien oportunitat d'accedir tant a l'educació formal i informal de manera ubiqua perquè l'alumne en xarxa seria un participant actiu que podria aprendre tant amb els seus parells com d'experts als que tindria accés.[12]

Dècada del 90

Al llarg de la dècada del 90 la massificació d'Internet com a mitjà de comunicació i accés a la informació ha influït en el creixement de les pràctiques d'aprenentatge en xarxa. Durant els primers anys, atès que la connectivitat era més restringida no existia i l'amplada de banda era molt més limitada, les comunicació entre els participants es trobava predominantment basada en el text escrit i encara faltarien alguns anys perquè s'expandís l'ús d'altres recursos propis del mitjà digital com el hipertext i els formats audiovisuals.

El 1991 Jean Leave i Etienne Wenger introdueixen el concepte d' aprenentatge situat en el qual s'exemplifiquen diferents formes d'aprenentatge en xarxa dins d'un ampli ventall de possibilitats per a l'aprenentatge informal en el marc de les comunitats de pràctica.[13]

Dècada del 2000

George Siemens és un teòric de l'aprenentatge en una societat de base digital. És autor de l'article Connectivism: A Learning Theory for the Digital Age] i del llibre Knowing Knowledge: una exploració de l'impacte del context canviat i les característiques del coneixement..

El 2001 Salmon afirmava que l'aprenentatge es construeix al voltant de les comunitats d'aprenentatge i la interacció, la qual cosa suposava una extensió de l'accés (i de l'eficiència) més enllà de les limitacions espacio-temporals. D'aquesta manera, convidava a pensar als subjectes que aprenen com a nodes d'una xarxa. El 2004, en associació amb la Conferència Internacional d'aprenentatge en xarxa (esdeveniment bianual realitzat des de 1998)[14] un equip d'investigació de la Universitat de Lancaster al Regne Unit, definirà l'aprenentatge en xarxa com un aprenentatge en el qual «les tecnologies de la informació i la comunicació s'utilitzen per promoure connexions: entre un alumne i altres alumnes, entre alumnes i tutors, entre una comunitat d'aprenentatge i els seus recursos d'aprenentatge». Apareix així, a partir d'aquesta definició, la consideració de la mediació tecnològica com específica de la noció aprenentatge en xarxa.[2]

El 2005 George Siemens publica un article de molta repercussió en què definia el Connectivisme com una teoria de l'aprenentatge per a l'era digital. En aquest article, Siemens sosté que el procés d'aprenentatge en xarxa i producció del coneixement requereixen, en el context actual, una nova teoria de l'aprenentatge, ja que les teories més difoses (el conductisme, el cognitivisme i el constructivisme) resulten limitades.[15]

Tipus de xarxes d'aprenentatge

Les xarxes d'aprenentatge poden diferir per diverses raons; per exemple, pel seu grau de formalitat, la seva articulació amb el món real, o el nivell d'autonomia dels participants.[16] Això permet establir diferents tipus de xarxes segons la forma en què s'estableixen com a comunitats. En qualsevol cas, aquestes comunitats d'utilitzar sempre mitjans digitals per comunicar-se entre si i sostenir els vincles socials. La classificació més freqüent distingeix entre:

  • Comunitats d'aprenentatge: els participants es relacionen al voltant d'una proposta d'ensenyament (com una carrera o curs d'educació en línia) a través de la qual aprenen en col·laboració. En aquest cas, la formació antecedeix a la pràctica professional. Una comunitat d'aprenentatge no és espontània sinó que sorgeix i se sosté a través d'un projecte pedagògic guiat.
  • Comunitats de pràctica: la pràctica professional és la que genera la necessitat d'aprenentatge (com és el cas de consultes amb experts o entre col·legues per resoldre problemes concrets de la pràctica professional) de tal manera que els interessats es reuneixen en una xarxa d'intercanvi a través de la qual col·laboren espontàniament entre si.[17]

Referències

  1. ↑ Caldeiro, Graciela Paula «El aprendizaje en red y el trabajo colaborativo en entornos mediados por tecnología.» (en castellà). Proyecto de Educación y Nuevas Tecnologías, 2013.
  2. ↑ 2,0 2,1 Goodyear, Peter; Banks, Sheena; Hodgson, Vivien; McConnell, David. Research on networked learning: An overview. Dordrecht: Springer Netherlands, 2004, p. 1–9. ISBN 978-1-4020-7841-5. 
  3. ↑ Xarxes d'aprenentatge, aprenentatge en xarxa" a "Comunicar: Revista científica iberoamericana de comunicació i educació", ISSN 1134-3478, No 37, 2011, pp. 7. Disponible a: http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=3733909&orden=0
  4. ↑ Dohn, Nina Bonderup. Implications for Networked Learning of the ‘Practice’ Side of Social Practice Theories: A Tacit-Knowledge Perspective. Cham: Springer International Publishing, 2013-12-24, p. 29–49. ISBN 978-3-319-01939-0. 
  5. ↑ Rebillard, Franck; Touboul, Annelise «Promises unfulfilled? ‘Journalism 2.0’, user participation and editorial policy on newspaper websites». Media, Culture & Society, 32, 2, 2010-03, pàg. 323–334. DOI: 10.1177/0163443709356142. ISSN: 0163-4437.
  6. ↑ Chapter Eight: Ivan Illich, Deschooling Society (1971). Peter Lang. 
  7. ↑ Groeneweyen, John; Beije, Paul R. «The French Communication Industry Defined and Analyzed through the Social Fabric Matrix, the Filiere Approach, and Network Analysis». Journal of Economic Issues, 23, 4, 1989-12, pàg. 1059–1074. DOI: 10.1080/00213624.1989.11504973. ISSN: 0021-3624.
  8. ↑ Superconnectivity. The MIT Press, 1993. 
  9. ↑ Trentin, Guglielmo. Technology-enhanced learning and networked collaborative learning. Elsevier, 2010, p. 1–22. 
  10. ↑ Appendix – education design support grid. Elsevier, 2010, p. 147–148. 
  11. ↑ «Forecasting the Future: School Media Programs in an Age of Change». Library Review, 49, 7, 01-10-2000, pàg. 351–360. DOI: 10.1108/lr.2000.49.7.351.1. ISSN: 0024-2535.
  12. ↑ «Learning networks: A field guide to teaching and learning online». Computers & Mathematics with Applications, 31, 7, 1996-04, pàg. 140. DOI: 10.1016/s0898-1221(96)90449-6. ISSN: 0898-1221.
  13. ↑ Legitimate Peripheral Participation. Cambridge University Press, 1991-09-27, p. 27–44. 
  14. ↑ «Home, Networked Learning Conference 2018 - NLC2018, Zagreb, Croatia». [Consulta: 30 desembre 2023].
  15. ↑ Jung, Insung. Connectivism and Networked Learning. Singapore: Springer Singapore, 2019, p. 47–55. ISBN 978-981-13-7739-6. 
  16. ↑ Henri, F.; Pudelko, B. «Understanding and analysing activity and learning in virtual communities». Journal of Computer Assisted Learning, 19, 4, 2003-12, pàg. 474–487. DOI: 10.1046/j.0266-4909.2003.00051.x. ISSN: 0266-4909.
  17. ↑ Wenger, Etienne. Communities of Practice. Cambridge University Press, 1998-07-28. ISBN 978-0-521-43017-3. 

Enllaços externs

  • Comunicar 37: La universitat Xarxa i en Xarxa