Argument del periàpside

En aquest diagrama, l'argument del periheli (se suposa que el cos central és el Sol) és l'angle ω {\displaystyle \omega \,} (en blau) que va des del node ascendent fins al periheli.

L'argument del periàpside (símbol ω {\displaystyle \omega \,} ) és un dels elements orbitals utilitzats per a especificar l'òrbita d'un cos celeste. És l'angle que va des del node ascendent fins al periàpside, mesurat en el pla orbital de l'objecte i en el seu sentit de moviment.[1] Per a òrbites equatorials, en les que no hi ha node ascendent, i per a òrbites circulars, que no tenen periastre, està indefinit. Per a objectes que orbiten el Sol, s'anomena argument del periheli i per a objectes que orbiten la Terra, argument del perigeu.

Càlcul

En mecànica celeste i astrodinàmica, l'argument del periàpside ω {\displaystyle \omega \,} es pot calcular de la forma següent:

Imaginem un sistema de referència amb origen en el cos central i definit pels eixos x {\displaystyle x\,} , y {\displaystyle y\,} i z {\displaystyle z\,} . L'eix z {\displaystyle z\,} és perpendicular al pla de referència i apunta cap amunt, l'eix x {\displaystyle x\,} apunta en direcció al punt vernal i l'eix y {\displaystyle y\,} és perpendicular als dos anteriors. Prenem ara el vector n {\displaystyle \mathbf {n} } amb origen al cos central i que apunta en direcció al node ascendent. Les components del vector en coordenades cartesianes són n = ( n x , n y , n z ) {\displaystyle \mathbf {n} =(n_{x},n_{y},n_{z})} . Com que es troba sobre el pla de referència, la seva component z {\displaystyle z\,} és nul·la ( n z = 0 {\displaystyle n_{z}=0\,} ). Prenem també el vector e {\displaystyle \mathbf {e} } amb origen al cos central i que apunta en direcció al periàpside. Les components del vector en cartesianes són e = ( e x , e y , e z ) {\displaystyle \mathbf {e} =(e_{x},e_{y},e_{z})} .

Llavors, l'argument del periàpside és:

ω = arccos n e | n | | e | {\displaystyle \omega =\arccos {{\mathbf {n} \cdot \mathbf {e} } \over {\mathbf {\left|n\right|} \mathbf {\left|e\right|} }}} (si e z < 0 {\displaystyle e_{z}<0\,} )

o bé,

ω = 2 π arccos n e | n | | e | {\displaystyle \omega =2\pi -\arccos {{\mathbf {n} \cdot \mathbf {e} } \over {\mathbf {\left|n\right|} \mathbf {\left|e\right|} }}} (si e z > 0 {\displaystyle e_{z}>0\,} )

on:

  • n {\displaystyle \mathbf {n} } és un vector que apunta cap al node ascendent (és a dir, la component z de n {\displaystyle \mathbf {n} } és zero),
  • e {\displaystyle \mathbf {e} } és el vector d'excentricitat (un vector que apunta cap al perigeu).


En el cas d'òrbites equatorials (és a dir, òrbites amb inclinació igual a zero), tot i que estrictament ω {\displaystyle \omega \,} està indefinit, sovint s'assumeix que:

ω = arccos e x | e | {\displaystyle \omega =\arccos {{e_{x}} \over {\mathbf {\left|e\right|} }}}

En el cas d'òrbites circulars, sovint s'assumeix que el periàpside se situa en el node ascendent i per tant ω = 0 {\displaystyle \omega =0\,} .

Referències

  1. Iglesias-Marzoa, Ramón; López-Morales, Mercedes; Jesús Arévalo Morales, María «Thervfit Code: A Detailed Adaptive Simulated Annealing Code for Fitting Binaries and Exoplanets Radial Velocities». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 127, 952, 2015, pàg. 567–582. arXiv: 1505.04767. Bibcode: 2015PASP..127..567I. DOI: 10.1086/682056.