Benet Ignasi de Salazar
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1615  Baños de Río Tobía |
| Mort | 1692 (76/77 anys) Barcelona |
 112è President de la Generalitat de Catalunya | |
| 1689 – 1692 ← Antoni de Saiol i de Quarteroni – Antoni de Planella i de Cruïlles → | |
 Bisbe de Barcelona | |
| 11 gener 1683 – 1692 ← Alfonso de Sotomayor – Manuel de Alba → Diòcesi: bisbat de Barcelona | |
| Diputat eclesiàstic de la Diputació del General de Catalunya | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Barcelona |
| Ocupació | bisbe catòlic (1683–), polític |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
| Consagració | Luis Manuel Fernández Portocarrero |
Benet Ignasi de Salazar, fou bisbe de Barcelona (1683-1692) i va ser el cent dotzè president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1689 i 1692, nomenat el 22 de juliol de 1689.[1] D'origen riojà (va néixer a Baños de Río Tobía), va ser l'últim president de la Generalitat catalana nascut fora de Catalunya fins a la investidura de José Montilla Aguilera.[2]
Va ingressar al monestir benedictí de San Millán de la Cogolla el 1629, on va arribar a ser abat. Posteriorment, fou abat del monestir de Jerez[1] i abat general de la congregació de Valladolid del seu orde. Exercí el càrrec de qualificador de la inquisició i de teòleg del rei.[1] Fou nomenat bisbe de Barcelona (1683-1692).[2]
Va pacificar als sublevats pel tribut injust a Sant Andreu de Palomar. Va concedir privilegis als beneficiats de Sant Sever.[3]
Les tensions històriques per les condicions d'allotjament de les tropes, va portar a una sublevació camperola simultània a Sant Boi de Llobregat, Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Vicenç dels Horts, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Cornellà de Llobregat, Sarrià, Sant Joan Despí i Centelles. Tant la Diputació com el Consell de Cent van fer costat al virrei qui va poder reprimir la situació en algunes places i aixecar el setge que començava sobre Barcelona el 30 de novembre de 1689. Aquesta fidelitat institucional va fer que els diputats obtinguessin el títol de "Ilustres y fidelíssimos", mentre els Consellers de Barcelona tenien dret de cobertura davant el rei assimilat als Grans d'Espanya. Paral·lelament, i per a evitar la repressió sobre els avalotats, la Generalitat proposa el perdó reial a canvi d'un donatiu de 190.000 lliures per atendre la cavalleria. Es va acceptar, si bé la recaptació mai va arribar a la xifra compromesa a causa de l'empobriment generalitzat del país. Aquest incompliment va ser motiu de noves tensions entre el virrei, Juan Clarós Pérez de Guzmán duc de Medina Sidonia, i els diputats entre 1690 i 1694.
Paral·lelament, les tropes franceses continuaven assetjant a la frontera, cau la Seu d'Urgell el juny de 1691 i el juliol vint-i-cinc galeres protagonitzen el bombardeig de Barcelona.[1]
Referències
Bibliografia
- Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003. ISBN 84-412-0885-9 (Vol.2)
| Precedit per: Antoni de Saiol i de Quarteroni | President de la Generalitat de Catalunya 1689-1692 | Succeït per: Antoni de Planella i de Cruïlles |
| Precedit per: Alfonso de Sotomayor | Bisbe de Barcelona 1683-1692 | Succeït per: Manuel d'Alba |
