Gaetano Martino

Gaetano Martino

Biografia
Naixement	25 novembre 1900 Messina (Sicília)
Mort	21 juliol 1967 (66 anys) Roma
Diputat de la República d'Itàlia
7 maig 1963 – 21 juliol 1967 Legislatura: quarta legislatura del Parlament de la República Italiana
7eè President del Parlament Europeu
1962 – 1964 ← Hans Furler – Jean Duvieusart →
Diputat de la República d'Itàlia
4 juny 1958 – 15 maig 1963 Legislatura: 3a legislatura d'Itàlia
Ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia
6 juliol 1955 – 20 maig 1957 ← Gaetano Martino – Giuseppe Pella → Membre del gabinet: Govern Segni I
Ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia
19 setembre 1954 – 6 juliol 1955 ← Attilio Piccioni – Gaetano Martino → Membre del gabinet: Scelba Cabinet (en)
Ministre d'Educació
10 febrer 1954 – 19 setembre 1954 ← Egidio Tosato – Giuseppe Ermini → Membre del gabinet: Scelba Cabinet (en)
Diputat de la República d'Itàlia
23 juny 1953 – 11 juny 1958 Legislatura: 2a legislatura d'Itàlia
Diputat de la República d'Itàlia
26 abril 1948 – 24 juny 1953 Legislatura: 1a legislatura d'Itàlia
Diputat a l'Assemblea Constituent d'Itàlia
Diputat al Parlament Europeu
Dades personals
Formació	Universitat de Roma La Sapienza
Activitat
Lloc de treball	Estrasburg Brussel·les Roma
Ocupació	polític, diplomàtic, metge
Ocupador	Universitat de Messina Universitat de Roma La Sapienza
Partit	Partit Liberal Italià
Família
Fills	Antonio Martino
Premis  Gran Creu 1a classe de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya

Gaetano Martino (Messina, 25 de novembre de 1900- Roma, 21 de juliol de 1967) va ser un polític italià.

Biografia

Primers anys

Fill d'Antonino Martino, diverses vegades alcalde de Messina, es va graduar en medicina a la Universitat de Roma La Sapienza el 1923. Es va dedicar a la investigació científica que inicialment va realitzar a la Clínica Mèdica de la Universitat de Berlín i més tard al departament de medicina interna d'Hospital Sant'Antoine a París.^[1]

Trajectòria

El 1948 va ser elegit membre de la cambra de diputats a les files del Partit Liberal Italià i es va convertir en vicepresident. Reelegit diputat el 1953, va tornar a convertir-se en vicepresident de la cambra fins que es va convertir en ministre d'Educació durant el govern de Mario Scelba el setembre del 1954. Va esdevenir ministre d'Afers Estrangers, càrrec que va mantenir al gabinet d'Antonio Segni. Va deixar el càrrec el 1957 en assumir Adone Zoli el càrrec de primer ministre.^[1][2]

Com a ministre d'assumptes exteriors, va promoure una millor integració europea i l'internacionalisme, primer amb la Conferència de Messina el 1955. En 1956, Itàlia va ser acceptada com a membre de l'Organització de les Nacions Unides. Aquest mateix any, juntament amb els seus homòlegs Halvard Lange (de Noruega) i Lester Pearson (de Canadà), van integrar el Comitè dels Tres de l'OTAN, publicant un informe de cooperació no militar que aspirava a la participació en àrees civils.^[3]

El 1956, el diari La Repubblica va publicar un article on Martino va expressar que les investigacions sobre els crims de guerra alemanys a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial tindrien un impacte negatiu en la integració d'Alemanya a Europa. El 1994, amb el descobriment en una base militar d'un armari amb documents secrets sobre crims de guerra nazis a Itàlia, el sobrenomenat «armari de la vergonya» (Armadio della Vergogna), va suggerir que Martino havia bloquejat les investigacions per evitar un aïllament alemany durant la Guerra Freda.^[4]

Va presidir el Parlament Europeu entre 1962 i 1964.^[5]

Referències